dimecres, 29 de juny de 2011

Els misteris de l´acer inoxidable

Voliem fer aquest article, no per fer cap classe magistral de la física dels metalls, si no intentar desvetllar algunes lletres o codis que veim sovint a alguns materials fixes que empram per caure a les vies que escalam, en concret les "xapes" i perns d´acer inoxidable.
Recentment aquest material ha estat tristament conegut per no fer la seva funció, aguantar-mos!. Ens han reportat alguns casos de "parabolts" inox petats a Eivissa, en concret la cova d´Egagròpiles i un cas a Mallorca, es Burgar (vegeu els comentaris a l´article "Anclajes rotos"). Tots aquets "parabolts" havien estat ficats fa menys de 10 anys. Pero, que deu haver passat?
...començarem per el principi;

Les fixacions inox que utilitzam es acer inoxidable austenític, també anomenat Crom-Niquel. Ni ha d´altres castes, pero per a ancoratges se sol usar aquest, d´aqui les lletres que veim als perns; A2 o A4. En realitat son tres, A1, A2 i A4, cada una d´elles amb una resistència a la corrosió diferent i un camp d´aplicació específic.
Tenim l´A1 que rarament s´usa per a elements de fixació, es el de mes baixa qualitat.
L´A2, es la aleació mes utilitzada, amb un 18% de Cr i un 8% de Ni. Te una resistencia a la corrosió molt bona.
I llavors tenim L´A4, es tracta de l´acer inoxidable amb la millor resistència a la corrosió, també anomenat "acid-resistent", conté un major porcentatge de níquel i li han afegit molibdè.
Encara hi ha mes, aquestes tres aleacions estarien dividides en tres castes de qualitat: 50, 70, 80, que ens indiquen la seva resistència a la tracció. La 50 seria la mes dèbil i la 80 mes resistent (a "grosso modo").
Pero encara que sembli mendida, fins hi tot les aleacions mes bones estan baix els efectes de la corrosió, baix unes condicions específiques, l´acer acusa un desgast. N´hi ha de molt de tipus, pero una en especial, la corrosió baix tensió (Stress corrosion cracking) podria esser la causa del incidents abans comentats. Aquest es un mecanisme de rotura dels metalls que es crea per la combinació d´un medi ambient corrosiu, en aquest cas ambients molts humits i/o marins, i de una tensió de tracció mantinguda. A mes, els equipadors mai tenim en compte l´anomenat "par de apriete" i així per ventura sobrecarregam l´ancoratge.
 La seva fallida estructural es, baix aquestes condicions que comentavem, la majoria de cops imprevisible i pot apareixer tant als pocs dies com despres d´anys de esser posats.
Amb tot això no volem dir que tot el material que hi ha posat vagi a petar, no volem crear paranoia. Hi ha molts de parabolts inox posats fa ja uns anys i que aguanten els nostres "saques".

Això si, degut a aquest contratemps, ens estam repensant quin serà el marerial que s´utilitzarà per reequipar enguany. Estam provant amb diferents marques de "parabolts" A4-80, fins hi tot pot esser que la solució passi per mètriques mes grans i usar tensors químics a zones vora la mar.
En tot cas vos mantindrem informats.

Gràcies per el vostre temps.

1 comentari:

  1. he fet feina durant molts anys amb metalls, i entre ells el acer inox. Malgrat estigui vora la mar la oxidacio que pugui sofrir es evident a la vista. Pens que el problema no es troba ni en la oxidacio ni en la resistencia del acer, el problema, pens jo, es la força que es fa damunt el pern a l'hora de colocar-lo. Tots els perns, de qualsevol tipus de metall, tenen un "par de apriete" que el proveedor esta obligat a saber i facilitar. I la solucio es basa en emprea una clau dinamometrica per la colocacio de aquests tipus d'anclatjes. Es tracta de una clau amb la qual es pot graduar la presio que es fa damun el pern, perque quedi totalment anclat, pero sense forzar-lo i aixi debilitar-lo.
    Recorda que per molt que estrenyis no queda mes fort.

    ResponElimina